Que trist és dir-se adéu
quan no és vol dir adéu.
Que trist és dir-se adéu
quan encara s'estima.
Que trista és la vida
trpitjada per un mateix,
trencar el fil d'or
que ens permet respirar,
enterrar els somnis
en un forat profund
fet amb la saca dels records.
Com ja deia en Llach
et desitjo de tot cor
que el teu camí sigui ben llarg
que el món t'obri les portes
que jo et vaig tencar,
que un altre més bo que jo
t'eixugui les llàgrimes
d'aquests ulls blaus
que tant vaig mirar.
Vull dibuixar el teu somriure
amb un pinzell ben fi
en el racó més seré de la memória,
per mo perdre'l mai.
Que le cel
rebenti ses entranyes
i m'envii paraules de consol
en mig de llaps i trons
per calmar aquest dolor
que se'm menja el caminar,
lent i pesat,
borratxo d'estupidesa,
foll de sang i plor.
